LA PREPOSICIÓ FINS

1. Valor prepositiu

• Introduïx la designació d'allò que és el terme on alguna cosa arriba sense ultrapassar-lo, sovint formant locucions prepositives amb altres preposicions que la seguixen, especialment la preposició a:
  › Anirem fins a l'ermita.
  › He llegit fins al tercer capítol.
  
  
• En proposicions en què és expressada l'abstenció, la impossibilitat, etc., de fer alguna cosa, indica el moment en què es passarà a fer-la, podrà fer-la, etc.:
  › No aniré fins que no acabe la faena.
  › No vindrà fins que tu no li ho demanes.
  
  
• En expressions de comiat, indica el moment en què es compta, espera, etc., retrobar-se amb la persona de la qual s'acomiada:
  › Fins a la pròxima setmana.
  › Fins demà!
  
  REMARCA: La locució prepositiva fins a perd la a davant de la conjunció que i la majoria dels adverbis: No t'ho diré fins que n'estiga segur. Ha arribat fins ací. No vindrà fins despús-demà. Fins prompte!
  

2. Valor adverbial
La forma fins també pot tindre una valor adverbial quan s'utilitza per a ponderar allò que es presenta com una cosa excepcional, sorprenent, etc., allò que s'afirma. Altres formes sinònimes són les locucions fins i tot i i tot, i l'adverbi àdhuc.
› Vingueren tots, fins els seus nebots.
› Fins i tot férem un pastís per a les postres.