L'ACCENTUACIÓ GRÀFICA
1. Normes generals
L'accent gràfic és el signe escrit sobre una lletra vocal amb el qual s'indica la síl·laba tònica de la paraula. En valencià hi ha dos classes d'accent gràfic: l'agut (´), que es col·loca sobre les vocals i (camí), u (útil), e tancada (església) i o tancada (córrer), i el greu (`), que es posa sobre la a (allà), la e oberta (modèstia) i la o oberta (història).
S'accentuen gràficament les paraules següents:
a) Les agudes acabades en a, e, i, o, u; as, es, is, os, us; en, in: germà, tornaré, Novetlè, allí, cantó, això, tabú; matalàs, burgés, avís, calmós, arròs, abús; entén, Berlín.
b) Les planes que no acaben en cap de les dotze terminacions indicades en l'apartat anterior: exàmens, cérvol, telèfon, príncep, concórrer, rònec, rústic.
c) Totes les esdrúixoles: llàgrima, església, ciència, península, fórmula, colònia, música.
REMARCA: L'accent també es fa servir per a indicar que la u precedida d'una g no forma diftong amb la vocal següent: agúe, gúa, ingúix.
2. L'accentuació diacrítica
L'accent també s'utilitza per a distingir homònims que tenen diferent significat. Este tipus d'accentuació s'anomena accentuació diacrítica, i pot afectar tant les paraules monosíl·labes com les polisíl·labes.
REMARCA: Els composts formats amb alguna paraula escrita amb accent diacrític mantenen també este accent: adéu, marededéu, pregadéu, redéu, semidéu; rodamón; besnét, quadrinét, rebesnét, renét; contrapèl, repèl; litosòl, ressòl i subsòl.
_____
Vegeu també: